Si arribeu en la vida més lluny d'on pugui arribar,
moriré molt gelós del que m'haureu avançat.
que no em sabré resignar a no ser el millor vianant,
l'atleta més fornit, i el més frondós amant.

I no em vulgueu consolar, només digueu-me, si de cas,
tot allò que haureu vist, i jo no podré mirar:
la fondària dels rius que els meus peus no mullaran,
la fragància del cos que no podré estimar.

L'immensitat d'un cel en el que mai no he volat,
les espurnes d'un foc que no m'hauran cremat,
les barques que a la mar no podré amarinar.
No, no em doneu consol, no em sabré consolar.

I perquè sé que vosaltres anireu més lluny que jo,
estic gelós i content, molt gelós i content
de la sort que heu tingut, de la sort que tindreu.
Que tanmateix sé que mai no he estat fornit atleta,
ni tan sols digne amant, només un vianant.