La meva terra és com un infant
no dóna gràcies ni mai sap quan
es torna aspra i plena de fang
o verda i plana i et dóna tant.

La meva terra mai no sap quan
anar endarrera, tirar endavant
plena de nafres, plena de sang
plena de joia i plena de cant.

No té una flama que digui sí,
però una espurna sempre ho vol dir.
No té una flama que digui no,
però té cendra que ho colga tot.

La meva terra sols té caliu
que dorm i dura dintre d´un niu.
La fusta i jo que volem sortir
esperem flama que ens diguis sí.

Uns endavant ens volen portar
espurnes vives en soletat.
Altres ens volen sempre aturats
la cendra pesa sobre els cansats.